Entrevista a la Marta Rojals

Nascuda a La Palma d'Ebre (Ribera d'Ebre) l'any 1975, Marta Rojals irromp en el panorama literari català el gener del 2011 amb Primavera, estiu, etcètera. Tres anys més reapareix amb L'altra, la seva segona novel·la, la qual neix a partir de l'article "Creients" publicat a Vilaweb, una reflexió de l'autora sobre la situació de precarietat que molts joves viuen avui dia. Paranoia Accions ha tingut la sort de poder-li fer una entrevista via correu electrònic.

Com busques els temes i els personatges de les teves novel·les? Amb què t'inspires?
Més que buscar els temes, me’ls trobo. Per al context, el que m’inspira més és la realitat present, i sobre aquesta base construeixo la trama. En el cas dels personatges, es van definint a mesura que els fas passar per situacions diferents. Al final de la història es pot dir que ja els coneixes prou, i aleshores tornes al començament per a polir-los segons el caràcter que els ha quedat.
Escrius a raig. És correcte? Però en el re-escriure, com assenyalaves en una altra entrevista, com t'organitzes?
Cada vegada escric menys a raig, i reescric tant que el poc ‘a raig’ que pugui escriure crec que ja no compta. Si he de tirar enrere mil vegades, ho faig.
Quins són els teus autors de referència? Què en destacaries?
M’agraden els autors que em sorprenen, em miro molt com s’expliquen, com es fan entendre. Però no m’atreveixo a citar autors de referència, perquè de tots en pots aprendre una cosa o altra, algun detall o manera de dir diferent que et fa aturar-te en la lectura i pensar: que ben trobat, tu!
Què representa l'exili en les dues novel·les? I el retorn?
(L'exili físic, deixar el poble de la infantesa; i l'exili emocional)
En la primera, l’exili és la columna vertebral de la història. En el segon crec que hauríem de forçar molt la metàfora per a trobar-hi un exili comparable al primer. El Primavera... va d’aquest desarrelament, del buit que es genera en els ‘exiliats’ universitaris quan es descobreixen desvinculats del món on van fer-se persones. El retorn, en certa manera, propicia aquesta obertura d’ulls.


Els personatges femenins, protagonistes, tenen situacions de debilitat, però tenen una cuirassa. Com i de què l'han bastit?
Diria que en aquest aspecte no són gaire originals: la idea de la cuirassa ha servit per a construir munions de personatges de ficció. L’escriptura ens permet entrar dins dels cossos i les ments, i si en la realitat això fos possible, potser també ens adonaríem que tothom en té, de cuirasses, perquè per dins som éssers altament vulnerables.


Són novel·les de dones i per a dones?
Si més no, les escric pensant exclusivament en una lectora dona. Vull dir que en cap moment no em poso en la tessitura d’haver de narrar d’una manera més ‘universal’, o més ‘directa’, perquè penso en un cervell lector estructurat en femení, habituat a —com en solen dir des de l’altra banda— la ‘complexitat’. Tot això no treu que els lectors homes no puguin trobar-hi el seu què, també, i em consta que n’hi ha que l’hi troben, cosa que em sorprèn i que fa que els hi agraeixi molt.


Dones (i homes) que han llegit les dues novel·les, s'hi sentiran identificats. És un retrat generacional? Dones de trenta-i-tants, amb estudis universitaris i una carrera per endavant. Dones que hauran de tenir una bona feina, un bon marit i canalla però que aquests "ideals" imposats per la societat es veuran frustrats...

Tant en el Primavera... com en L’altra la identificació generacional era molt buscada, perquè per mi era necessària. Però pel que fa als personatges, l’experiència és molt diferent. Al primer, sortien Èlies a cabassos, totes les lectores confessaven ser Èlies en una o altra mesura. A L’altra, ningú no vol sentir-se identificat amb els personatges, i si s’hi senten tampoc no crec que ho expliquin, segurament serà un sentiment més íntim, però externament és l’entorn de crisi el que pot fer sentir implicat el lector d’una manera confessable.
A "Primavera, estiu, etcètera" comentes "No és un impuls momentani de vestidor de grans magatzems. I ella tampoc no és l'altra. Però pensar, sí que puc pensar. Me'n dono permís, ara que és fosc i no em veu ningú". És aquesta altra un breu retrat de la protagonista que trobarem en la teva nova novel·la?
Ostres, doncs podria ser, sí. Ben vist!
També, la primera novel·la mostra la riquesa lingüística de la seva terra de naixement i infantesa. Per què?
La mateixa pregunta ja conté la resposta: per mostrar la riquesa lingüística de la meva terra de naixement i infantesa ;-) I hi afegeixo: i per deixar-ne testimoni, perquè en els joves aquesta parla està desapareixent, i en els més petits he comprovat que ja ha desaparegut.
Com valores el paper de la cultura actualment? Quins canvis en el sector cultural proposaries en un país independent?
Ui, és una pregunta molt àmplia, no sabria per on començar. En un país independent espero qui es vulgui dedicar a la cultura es pugui guanyar la vida amb la cultura, que les vocacions culturals no quedin relegades a la infracategoria de hobbies. Per entendre’ns, que davant dels sogres sigui igual de prestigiós dir-los que ets poeta que dir-los que ets metge o enginyer de camins, canals i ports.
Per acabar digues-nos un plat favorit, una cançó, un lloc per visitar i un llibre.
El llibre, qualsevol del Jesús Moncada és una bona inversió. És més, la seva lectura segur que ens suggereix visitar la Franja, descobrir-hi la gastronomia pròpia i també unes músiques que per aquí potser no coneixem tant, però que són part de la nostra cultura.
 Entrevista publicada a l'Anoiadiari, el dia 7 de febrer del 2014.